Sentir

“La por en dilució” (2020)

Sentir l'experiència humana, les sensacions pròpies, les que ens atravessen, les que busquem, les que evitem, les que ens fan mal, les que ens fan bé al cor...

Sentir és, diria, transitar la vida

I que n'és de difícil d'entregar-se a tot allò que habita en nosaltres!

I no només allò desagradable que sembla més comú no voler-ho sentir sino fins i tot allò més agradable, amorós i gustós pot ser de gran bloqueig obrir-se a sentir-ho.

De les més petitones a les més grans, en l'extraordinarietat com en la quotidianitat, les sensacions i emocions ens visiten continuament.

Suposo que és aquest un possible camí de vida, d'un camí cap a una millor comprensió i apropament al que realment ens habita, a la vida, a allò que som, aquest oceà d'interioritat infinita.

I no només per aprendre a a conviure amb nosaltres mateixes i amb el món d'una manera més serena i saludable, sino per què reconeixer el que sentim no només ens allibera, sino que ens permet alinear-nos més amb nosaltres mateixes.

Durant molt de temps, moltes sensacions i emocions les he mantingut guardadetes en racons llunyans dins meu. En gran part, per què no sabia que volien dir, no sabia què fer-ne o m'espantava traduir-les al món. Si observava les dinàmiques generals que m'envoltaven, no veia espai per al plor, per a la por, per a la confusió. No parlar-ne, no anomenar-les, no fer-les presents, o dit d'una altra manera, fer-les absents és una gran manera de delimitar el que podem i no podem ser, el que podem i no podem expressar.

A banda d'això, resulta que, a més a més, en sabem molt de no sentir! O de no voler sentir, de fer veure que tot va bé, que estem bé, que tot va sobre rodes. I és un gran art, el de no sentir, molts cops, molt útil i necessari per a la nostra supervivència.

Però molts cops això s'instala com un hàbit, com una manera de relacionar-nos amb el que ens passa per dins i acaba sent contrapruduent. No es que s'hagin d'expressar les emocions, ni que ara expressar-les estigui de moda. Es que si no s'atenen, fan mal, cangrenen, son corrosives i es dilueixen per als pors del cos.

Però és dur voler entendre i sentir la dificultat, el dolor, el malestar. No sembla un camí molt atractiu, al menys d'entrada. De fet, en general, la tendència és evitar, negar, rebutjar allò que ens és profundament dolorós o incòmode.

I no vinc a dir que cal abraçar el que et passa, ni que s'ha d'acollir amb amor, per que realment, sentir a vegades és tremendament feixuc. Crec que cadascú ha de trobar la seva manera, el seu ritme i el seu moment també.

i que n'és de complexe l'acció de sentir: com s'hi arriba, a sentir? Per què hem de voler sentir? i què en fem, quan sentim el que sentim... ho escoltem? Ho neguem? Ho tapem? Ho vomitem? Ho transformem? Ho expressem?

En aquí s'ajunten creences culturals, familiars i personals que teixeixen l'entremat d'allò que ens deixem sentir, d'allò que ens deixem expressar i transitar. Si bé hi ha molt d'enfoc en l'impacte de l'herència personal, familiar i ancestral en les petjades vitals de l'ànima, és cert que hi ha un fort impacte en la mirada cultural respecte el dolor, el malestar i el baix ànim.

I això ho podem percebre de manera extensa amb la “normalitat” de la nostra quotidianitat occidental: des de quedar-se a casa per no sentir-se bé amb la vida i preferir no sortir per no avorrir o no ser de nou considerat "el raru" o l'amargat de la vida; a prendre'ns un ansiolitic abans d'un dia de tensió laboral o de reunions importants per a poder sostenir-se; a beure alcohol durant els dinars familiars per a poder passar-lo el mes aviat possible i fer veure que esta tot bé; a veure una serie al final del dia per què no vol saber res més del seu dia a dia... i mil altres situacions més.

I es que d'estrategies de no sentir, moltes que n'hi ha, d'institucioanlizades, permeses, sabudes i amagades, discretes, explicites, incolores i de mil altres formes.

I no vinc a jutjar l'anestessiar-nos. Crec que el món és sovint molt hostil i no es pas en va per què necessitem mantenir-nos "a flote" quan estem en un estat de profunda fragilitat i vulnerabilitat.

El que vull convidar a pensar es per què neguem el que sentim, si es el que som, al final.

I jo dic això amb tantes coses que encara no m'atraveixo a sentir, que m'espanten profundament, siguin per que son encara desconegudes per a mi, sigui per que les tinc ja densament conegudes.

Per a mi durant molt de temps no només era molt desagradable sentir el que sentia i se'm feia molt dificil compartir-ho per por al rebuig i a l'estigma social, sino també es que no sabia com traduir i explicar el món el que habitava dins meu. Les paraules, la linearitat, la racionalitat, no es que no fossin adequades, sino que se'm feien curtes, rígides, esperables.

Així es com caminar conscientment, l'expressió artística i la dansa expressiva van anar obrint-me a la possibilitat de veure'm, de poder-me atravessar més enllà d'ossos, cervells i pells, i adonar-me de la profunda i rica VIDA que habita en mi.

Mentre faig camí, vaig entenent cada cop més que és més el conflicte que em genera sentir el que sento que el que sento en sí mateix. Entregar-se al sentir, el transforma, el dilueix, com una onada, on la ressaca, s'emporta aquell sentir per a portar-ne un de nou.

I tu, com et relaciones amb el sentir? Què t'ajuda a sentir? Què no t'ajuda a sentir?

T'agradaria relacionar-t'hi d'una manera diferent?