Mostrari de boires

Mostrari de boires

L'altre dia creant al voltant de l'estat de boira, em va néixer una mena de manifest, un gest on honrar les boires.

Parlo amb plural, no per la diversitat científica que anomena els diferents tipus de boires, ni les nomenclatures culturals, em refereixo a totes les mil i una boires possibles que podem sentir en la nostra metereologia interna.

Tant de bò vinguin temps on les boires i les tempestes no es mirin amb aprensió, ni amb compassió desviscuda, ni amb paternalisme prudent ni amb escapisme fugit. Com si no fós un estat per estar-s'hi, sinó un lloc més aviat per a fugir-ne, com si fos erroni caure-hi i perdre-s'hi. Estar enboirada és equivoc. És una mena de "vinga, espavila que si bufes, la boira s'escampa!"...

M'agradaria com a pràctica interna, al menys per a mi, venerar-me en aquest lloc. Per què tot i el seu estat de no visibilitat, de confusió, de desconegut... DES DE la boira, percebo coses que no percebo en un estat que en diriem culturalment més solar. Aprecio detalls, sensacions que l'energia vital solar no presta tanta atenció. Em recorda coses importants, i la que més, és que no sempre ho tinc clar ni tinc direcció ni seguretat ni convicció ni fermesa. És un estat de no saber, com de latència, de flotar en una dilatació espai-temps. Em sento com lluny de mi, com si la boira s'interposés entre el meu ser més profund i la realitat més ordinària. Al menys per a mi, l'altre dia, era un tipus de boira així.

I de tota aquella tonalitat d'estats, quants d'ells, de la nostra paleta de sentirs interns, no tenen lloc, cabuda en una mateixa i en el món?

Em pregunto inclús si no en regalaria un tast d'aquests estats, com una invitació, una petita estada en la boira. Per a donar-li mèrit, reconeixement, per a integrar-la en el paisatge intern. Com una postal per a recordar-nos que també hi és en el paisatge vital.

Per què a més les boires venen i se'n van, com el sol, com els núvols, la rosada.... no hi ha un estat "ideal" o permanent de meterologia, per que no som ni la onada de vents o de sol, sino l'oceà sencer.

Sense cap pretensió de cridar a allò fàcil, sino més aviat aclamar la dificultat i atenció i cura que requereix poder-se estar en espais més perifèrics, més distants, menys comuns, menys ordinaris, però que són, hi són i ens són profundament humans.

Escric per a recordar-m'ho, per que tant que em costa venerar-me quan hi sóc, però ara al menys, en alguna ocasió, aconsegueixo enxampar-me quan intento escapar-ne'n.