Escoltar la Vida

"Escuchar la vida” (Collage, Gener 2022)

Us he de confessar que des de fa molts anys tinc una especial predilecció pel treball amb el collage.

Podria dir que per a mi és com una eina de clarividència, d’ordenar-me, de trobar-me.

Podria inclús afirmar que és quasi com un oracle, una brúixola, que es converteix després en una mena de manifest, una declaració d’intencions amb mi mateixa.

Així és i així va ser als inicis del 2022, on decidia parar l’automatisme de la vida, donar-me un temps per a mi i alçar el vol per agafar perspectiva. Necessitava profundament trobar intenció, aclarir, assentar i direccionar les meves passes davant d’un canvi vital important. I jo que volia que aparagués algun missatge gran, majestuós, romàntic, impressionant, jo que volia que el collage em revelés la grandesa d’allò que anava a fer, a buscar i trobar, la gran aventura, la gran resposta al sentit de la vida…

Però per molt que insistís, a provar combinacions d’imatges i fragments, de tot el que hi havia, per molt suculent i suggerent que fos, en un racó de la creació, hi havia aquesta combinació de 3 trossets. No podia no escoltar el que estava passant. I es que era un missatge tan clar i tan senzill, tan implacable, tan cert i tan desbordat de veritat, que hi havia algu en el meu cos que es posava a lloc: com si algu s’alinées, com si algu en mi d’alguna manera assentís i acceptés aquest camí, com si una part de mí entengués aquell llenguatge i la comunicació amb el món es completés.

I no és d’aquells compromisos en que una esbufega i renega amb plena contradicció i resignació interna. Ben al contrari. Més enllà de lo concret, realment, en el fons, el que volia vitalment era entregar-me plena i honestament al camí d’escoltar la vida amb tots els seus sentits i matisos.

Hi ha algu en el misteri creatiu que es manifesta amb una tal veritat, que si estem obertes i disponibles, que aquesta certesa troba un lloc d’encara més veritat dins nostre.

I es que hi ha algu en el collage que per a mi sempre és com un misteri. Bé, de fet, crear, l’art, és pur misteri. Jo poso una intenció inicial, una pregunta, una inquietud, un núvol de frases interconnectades que necessiten ser aclarides, etc. Llavors obro revistes, retallo, remeno, vaig obrint possibles línees de vida, de respostes, o més preguntes. En aquí, no penso, deixo sorprendre’m (tot i que ja sabem que no sempre és tan fàcil): el que vull dir es que no busco un resultat concret del que vull crear, deixo que les revistes, els diaris, els fragments, els materials em cridin, com algu que vol ser viscut, que té un missatge per a dir-me. Llavors es com si muntés un trencaclosques amb solució certera: vaig combinant, sumant, afegint, treient, jugant i provant fins que no se com en un moment donat veig que ja ha trobat una combinació definitiva.

Seria com un diàleg, per una banda, com deia, amb les imatges, d’anar preguntant i anar escoltant el que tenen a dir-me. I per altra, un diàleg amb mi mateixa, amb tot allò que m’esta passat per dins mentres creo: amb allò que veig i m’atravessa, amb allò que em recorda, allò que em genera indiferència, que m’incomode, que me’n curioseix, allò que m’excita, allò que m’atavala, allò que em genera rebuig.

En resum, em guio amb el que em dona sentit, amb el que em parla, amb el que em ressona, m’agradi o no m’agradi, però passi el que em passi per dins, alguna cosa diu de mi...

Per això, crear ens fa descobrir-nos, ens apropa a nosaltres mateixes, a comprendre el propi camí.

Ara escrivint m’adono que no és la combinació de missatges i material viu que crida a ser expressat. Es el propi cor-cos que elabora, cuina, integra, digereix i pareix.

Sóc jo l’oracle.